diumenge, 3 de novembre del 2013

Eixamplant l'ànima


Ja han passat uns quants dies de l'homenatge a Joana Raspall des de la màxima institució de les lletres i les ciències catalanes del nostre país, l'IEC. Però encara en ressonen els mots que s'hi van dir. Tots d'elogi i agraïment a la feina i l'actitud de servei d'aquesta excepcional escriptora i activista cultural i cívica en temps difícils.

No ressenyaré l'acte. D'altres ja ho han fet. Si voleu podeu llegir-ho aquí:

Al web del mateix Institut d'Estudis Catalans :  http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=964
Al diari ARA :  http://www.ara.cat/cultura/integral-poetica-inedita-Joana-Raspall_0_1019898252.html

Sí destacaré alguns mots perquè, tot i la lògica repetició d'elogis que hem sentit al llarg d'aquests mesos de centenari, els trobo originals. Noves lectures sobre l'obra i la vida de Joana Raspall. Aquí els teniu.

  • Isidor Marí va parlar de les paradoxes de la poesia de Joana Raspall: la d'una poesia aparentment senzilla però de gran profunditat, la d'una obra adreçada al públic infantil que, tanmateix, arriba tan bé als adults, la d'una poesia d'imatges lleus però que impacten fortament en el lector.
  • Vicenç Villatoro, amb el to abrandat que el caracteritza, ens va emocionar a tots definint l'obra de Raspall com una obra de servei (poesia i teatre infantils, diccionaris) escrita al mateix temps que la seva obra poètica personal. Una obra que ha aparegut -podríem dir esclatat- a la seva vellesa, fet que la converteix en un cas excepcional, no només a la literatura catalana sinó, segurament, universal. En destacà l'univers únic que conformen tant la seva poètica per a adults com la adreçada als més menuts. Transcric una frase literalment:  "Ser clar i net per parlar de coses profundes". Ens recorda una de les paradoxes a què feia referència Isidor Marí. I, per a acabar, constatà que l'obra de Raspall és una obra sobre "el que viu i allò que veu", de manera que la podem considerar una crònica de la nostra pròpia història.
  • Miquel Desclot, amb un to molt més reposat però ple també d'un olfacte crític excepcional, ens acompanyà, amb l'ajut de les mateixes paraules de Raspall al pròleg del seu primer llibre per a adults -Ales i camins- a través de l'evolució de la poètica raspalliana. Des d'aquella jove temorosa que se sent "aïllada" en temps de postguerra dels nuclis literaris que l'haguessin pogut ajudar a créixer, fins a la poeta que esclata amb ganes d'expressar-se abans no visqui la seva fi que sent ja propera.
  • Joaquim Rafel destacà la vocació de genuïnitat del llenguatge de Raspall, tan present en la seva obra poètica com en la narrativa i que, òbviament, es fa encara més palesa en la confecció dels tres diccionaris que elaborà en solitari durant llargues tardes a casa seva, omplint fitxes que endreçava en capses de sabates.  (no em puc estar aquí d'enllaçar-vos amb el blog de la seva filla, l'Imma Cauhé, on podreu llegir un comentari molt important sobre la plena autoria d'aquestes obres).
  • Deixo per al final les emotives paraules de la Cesca Mestres, editora del volum de l'obra poètica completa, Batec de paraules (Edicions El Cep i la Nansa), perquè crec que tots els que hem conegut una mica de prop la Joana ens hi sentirem reflectits. La Cesca explicà com s'ha creat aquesta obra. Del seu relat em quedo amb el sentiment que ella mateixa sentí després d'aquella primera visita a la poeta:  un "eixamplament de l'ànima". Certament és una imatge molt bonica i molt certa. I és que poques persones a la nostra vida ens produeixen aquesta sensació. I quan això passa tens la certesa que has tingut un regal inesperat, el privilegi de compartir el temps i les paraules amb algú que et trasbalsa. Fins al punt que, quan te'n vas, saps que aquella experiència t'ha convertit en una persona millor del que eres abans d'entrar.