dilluns, 17 de juny de 2013

La poesia del silenci

Heus aquí un article que ens ha arribat  sobre la darrera activitat que la Comissió Literària i Creativa de l'AMPA de l'Escola El Miracle de Tarragona hem dut a terme: un vídeo-poema en homenatge a Joana Raspall. L'activitat es diu 'Silenci poètic' i és la interpretació del poema 'La bicicleta' a partir de la llengua de signes, la mímica i l'expressió corporal.
Trobareu més informació al blog de la Rosa Comes: Evito el verb




‘Silenci poètic’ buscava assajar la intensitat que el silenci pot arribar a tenir, experimentar corporalment la paraula. Partíem de la idea de recitar un poema de Joana Raspall, ‘La bicicleta’, a partir de la llengua de signes, posar els nens i les nenes a la pell de les persones sordes perquè fessin l’intent de transmetre poesia com ho fan elles. Noves maneres de parlar, de sentir, d’expressar, que fan del cos un suport literari. Amb aquesta intenció, ens vam posar en contacte amb la Diana Bargalló, especialista en llengua de signes, i el primer que ens va explicar és que no tenia cap sentit que representéssim cada lletra del poema amb l’alfabet dactilològic, perquè la poesia té una dimensió expressiva i estètica que les persones sordes transmeten a partir de la llengua de signes, però també a partir de gestos corporals i expressions teatrals. Vam enregistrar la seva proposta de recitat i, posteriorment, la vam compartir amb els professors i les professores de l’escola. Vam dividir les estrofes del poema per tal que cadascun dels cursos que hi participaven (P3, P4 i P5, d’una banda i 4t, 5è i 6è) en recitessin una part. La professora de teatre, la Marta Grau, juntament amb els tutors de cada curs, va treballar amb els més grans introduint molts elements nous pertanyents a la mímica, l’expressió corporal i el teatre, i els pares i les mares vam treballar amb els més petits a partir del recitat de la Diana Bargalló.
Des del mes de març fins ara, doncs, cada curs ha anat treballant el seu fragment, i, de la idea inicial fins al resultat, la proposta s’ha transformat i adaptat. La llengua de signes era el punt de partida, però el recitat, que implicava l’acció de molts nens i nenes actuant alhora, va buscar disposicions col·lectives visuals, en grup. L’objectiu principal, això sí, ha estat acomplert: parlar en silenci; millor dit, expressar en silenci, utilitzant recursos diversos, i, d’altra banda, el procés s’ha posat en valor. Estem acostumats a treballar per al resultat i a fer treballar els nens i les nenes per al resultat, però, en aquest cas, el resultat com a tal és la suma de molts petits resultats: en la fase final del projecte, els pares i les mares vam enregistrar cadascun dels fragments per separat i el muntatge de vídeo, elaborat juntament amb la realitzadora Begoña Parra, és el medi que en va construir el discurs complet, l’únic moment i l’únic context en què es van unir tots els versos.
Tots plegats, nens i nenes, pares i mares, professors i professores i les persones que han acceptat ajudar-nos externament, doncs, hem estat fragments imprescindibles i determinants d’una acció final que és una part més del procés i aquesta construcció esgraonada, aquesta amalgama de vivències, ens ha reportat una satisfacció múltiple, exponencial.
El divendres passat, durant la festa de final de curs de l’Escola, vam presentar el vídeo. Alguns somreien quan es veien a la pantalla, altres ho descobrien tot per primera vegada. Jo, la veritat, en certs moments havia de contenir l’emoció, perquè era una experiència cultural d’aquelles que més m’agraden, d’aquelles que aparentment no fan gaire soroll, però que et remouen les entranyes i et canvien. Espero que en quedi alguna engruna, encara que sigui petita, potser inconscient, en els nens i les nenes que hi han participat.


1 comentari:

Rosa Comes ha dit...

Moltes gràcies per compartir-lo!
Una abraçada.
Rosa