diumenge, 16 de juny de 2013

Joana Raspall, una vocació de servei (Miquel Desclot)



Del blog de la nostra amiga Imma Cauhé, rescato aquest excel·lent discurs de Miquel Desclot ofert amb motiu de l'entrega dels Premis Baldiri Reixach d'enguany. En ell glosa l'interès de la Joana pel món dels infants des de ben jove, com a impulsora d'una campanya a favor de la construcció d'una biblioteca infantil a St Feliu de Llobregat. S'acompanya de la cita d'un text de la mateixa Joana aparegut a la revista Claror que mostra clarament l'esperit reivindicatiu i transformador d'aquella jove de només 19 anys. Un exemple que la vincula amb l'ideari dels moviments de renovació pedagògica del país i que mostra que l'interès pels infants no és una vel·leitat de la seva vellesa. Llegiu-lo atentament, val la pena. 



JOANA RASPALL, UNA VOCACIÓ DE SERVEI
Miquel Desclot

         Enguany tenim la sort de poder celebrar en vida seva el centenari de la poetessa i escriptora Joana Raspall. És una celebració molt especial, és clar, per l’excepcionalitat mateixa d’una vida tan llarga i tan ben aprofitada, però el cas és que per a tots els que som aquí ho és doblement, perquè de tots els escriptors de la seva extraordinària generació Joana Raspall és la que més s’ha interessat per l’educació d’aquest país, i potser l’única que s’hi ha compromès a fons des del primer moment.

         En el món de l’ensenyament, tant aquí com al País Valencià com a les Illes, qui més qui menys sap que Joana Raspall ha ofert als educadors, al llarg dels últims vint anys, una obra poètica per a infants d’una importància, tant en quantitat com en qualitat, inoïda fins avui. Els més interessats en la literatura infantil saben també que, paral·lelament, la nostra autora ha publicat diversos títols narratius d’una originalitat més que remarcable. I, encara, els educadors enderiats amb el teatre deuen saber que, des dels primers anys setanta, Joana Raspall va omplir amb èxit un buit en aquest gènere, amb una trilogia d’obres per a infants que no han perdut gens de vigència.
         Però aquests mateixos mestres i educadors conscients de l’obra de l’escriptora centenària podrien pensar, per les dates de publicació dels llibres, que el seu interès per l’educació dels infants ha estat una fal·lera tardana, qui sap si estimulada per la seva condició d’àvia envoltada de néts. Doncs bé, crec que avui i aquí són el moment i el lloc més adequats per aclarir que la producció literària de Joana Raspall adreçada als infants no obeeix a cap desvetllament de vellesa, sinó a una preocupació constant i profunda per l’educació de la gent jove, menuda o adolescent, derivada de la passió educadora encesa per la generació noucentista, sota l’estímul d’Enric Prat de la Riba, i continuada per la generació de la República.
         La jove Joana (o Joaneta, com signava aleshores), com la majoria de noies del seu temps, no havia tingut accés a estudis superiors (tot i que ella, finalment, va poder estudiar biblioteconomia), però l’efervescència cultural de la Catalunya de l’època li va oferir un terreny adobat per formar-se autodidàcticament i realitzar-se. Fins al punt que a partir de l’any 1929, quan ella només en tenia setze, comencem a trobar la seva signatura a la premsa local. En particular, la trobem de manera regular a la revista mensual Claror, òrgan de l’Escola de Declamació Miquel Rojas, de Sant Feliu de Llobregat, a la qual la jove estava vinculada. La lectura d’aquestes col·laboracions és molt il·lustrativa per comprendre la vitalitat i la solidesa de la jove escriptora, i alhora d’aquella generació il·lusionada i emprenedora, que sens dubte hauria civilitzat el país definitivament, si no hagués topat amb el mur de les inveterades ignorància i estupidesa hispàniques.
         Un dels primers textos de Raspall que criden l’atenció en aquesta revista és l’article que va publicar al número 34, pel desembre de l’any 1932, arran de l’obertura de la petita biblioteca de la Caixa de Pensions, a Sant Feliu, aquell mateix any, en resposta a la campanya per una biblioteca pública engegada per l’Escola de Declamació. Sota l’epígraf “A les meves amigues”, aquella joveníssima activista de dinou anys escrivia a les seves companyes de generació, com si fos talment una mestra vinculada als moviments de renovació pedagògica de l’època:

         “Estimades meves, d’ençà de la inauguració de l’agradable i acollidora Biblioteca Pública podem més que mai fer-nos càrrec de la necessitat que tenen els nostres petits d’una Biblioteca infantil.
         Si heu visitat la nova Biblioteca, de cinc a sis de la tarda, haureu vist un bell estol d’infants inclinant àvidament la testa graciosa damunt d’aquells llibres que els diuen coses tan boniques.
         Els petits santfeliuencs senten afany de llegir, podem endevinar-ho en les mirades adreçades febrosament als llibres arrenglerats amb tanta cura i que no poden ésser-los entregats.
         M’ha fet quelcom al cor veure’ls així. He pensat que fóra molt distint llur aspecte i llur gaudi en una biblioteca proporcionada a llurs afanys.
         La quietud, el silenci, que són medis de concentració per als enteniments desenvolupats, són causa de preocupació i malestar pels caparrons tendres.
         Fóra un error imperdonable de tractar l’enteniment infantil de la mateixa manera que el nostre, nodrir-lo en les mateixes taules, en els mateixos llocs i en les mateixes circumstàncies.
         Si volem que la impressió d’una lectura sigui perdurable i profitosa en els petits, cal deixar-los que donin esclat a llurs sensacions tan aviat com aquestes deixen empremta en l’ànima delicada.
         El silenci, la quietud rigorosa, pesen damunt l’esperit sensible dels infants.
         Heus-vos ací per què veiem cohibits i temorencs aquells petits que llegeixen a la Biblioteca Pública.
         Heu-vos ací per què hem de voler veure’ls en una gaia biblioteca que rebi totes les besades del sol magnífic, tota l’esplendorosa blavor del cel clar com una mirada; una biblioteca-jardí plena de refilades d’ocells i esmaltada de flors virolades.
         I per què no pensar en donar-li per veïnatge un petit camp d’esplai a llurs jocs, amb gronxadors, cicles, patins, i tots aquests aparells que poden proporcionar-nos el tresor d’una rialla infantil?
         Resti per a nosaltres el silenci, la tranquil·litat, els moviments concisos i les magnífiques hores d’abstracció en la bella i estimada Biblioteca Pública.
         Però deixem parlar i riure i jugar els nostres menuts, i que el llibre que posem en llurs mans els pugui donar tota la delectança volguda sense demanar-los ni un petit sacrifici, ni una minsa mortificació.
         Deixem-los sempre la llibertat d’acció i l’ànima de cadascú se’ns mostrarà més neta i més natural.
         Avant, amigues estimades, no parlem de dificultats quan la causa s’ho val. Treballem-hi totes tant com puguem. Espero poder, al proper número de CLAROR, anunciar-vos definitivament la formació d’una Comissió pro Biblioteca infantil que encamini la nostra actuació i dirigeixi la nostra tasca”[1]

         Bé, doncs, efectivament, al número següent de la revista, pel gener del 1933, Joaneta Raspall anunciava l’inici de les diligències per fer realitat aquell somni, amb una petició formal a l’Ajuntament de Sant Feliu. A través de números successius continuava assabentant els lectors dels progressos i els fracassos del projecte, que finalment va arribar a terme, per bé que massa tard: el Diari Oficial de la Generalitat publicava la concessió d’una sala de lectura infantil a Roses del Llobregat (així es deia Sant Feliu en aquells anys convulsos) el 12 de desembre del 1938, tot just un mes i mig abans que les tropes franquistes ocupessin la rodalia de Barcelona.
         Avui dia pot arribar a semblar que aquella petició era una cosa ben natural, però cal tenir en compte que a l’època les biblioteques infantils eren una raresa, i que el servei de biblioteques de la Generalitat ja tenia prou feina a dotar el país d’una xarxa mínima de biblioteques generals. El somni de Joaneta Raspall era, doncs, un somni d’avantguarda que encara ara, quan Sant Feliu continua sense una biblioteca infantil, l’honora, a ella i a tota la seva generació.
         He volgut centrar-me en aquesta proposta de Joana Raspall perquè és sens dubte una de les seves actuacions de joventut més vistoses. Però a la revista Claror hi trobem altres mostres de la seva preocupació per l’educació, com ara el llançament d’una campanya per aconseguir unes colònies escolars d’estiu, que va tenir un succés més immediat. No disposo avui de prou espai per entretenir-m’hi més, però la lectura d’aquests textos és ben alliçonadora sobre la serietat i la profunditat del compromís de la jove Raspall amb l’educació.[2]
         Malauradament, ja ho sabem, aquelles idees tan clares i aquella capacitat de dur-les a la pràctica van quedar sepultades sota un munt de morts i de runa esgarrifós. Així i tot, a desgrat de tanta asfíxia, no van pas morir.
         Acabada la guerra, Joana Raspall no va exercir la professió de bibliotecària per a la qual havia estudiat entre 1935 i 1938, a la mítica Escola de Bibliotecàries dirigida per Jordi Rubió. Però des de l’obligada clandestinitat, aviat va començar a fer classes de català a la joventut de Sant Feliu, a casa seva mateix. Va ser així com es va fer conscient de les moltes mancances amb què ensopegava per poder treballar en l’ensenyament de la llengua. D’aquesta manera va iniciar la seva dedicació de deu anys a la confecció de diccionaris que trobava a faltar: de sinònims, de locucions i frases fetes, d’homònims i parònims, que es van anar publicant successivament. Era, doncs, una nova aportació, i ben substancial, al món de l’educació.
         Finalment, a una edat en què molts escriptors ja comencen a perdre l’esma, Joana Raspall es va llançar a cobrir, com a escriptora, les mancances que descobria en el món de la literatura infantil catalana. L’any 2006, repassant la seva carrera en el transcurs d’una entrevista, ho deia amb tota claredat: “Més tard em vaig dedicar al que creia que feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me’n, em vaig dedicar a escriure versos per als nens. A més a més, ho combinava fent teatre infantil.”[3]
         En efecte, en pocs anys de la seva vellesa, la nostra poetessa es va convertir en un clàssic del gènere, amb onze títols al seu crèdit. Gràcies a això, a hores d’ara, el nom de Joana Raspall és una referència a totes les escoles del país. Cal que tothom sàpiga, però, que si això ha estat possible no és pas per cap capritx de l’atzar, sinó com a conseqüència natural d’un designi que ja era ben clar i decidit fa més de vuitanta anys. I, naturalment, a una voluntat de servei cívic insubornable.

[1] “A les meves amigues”, Claror, desembre de 1932, n. 34, pp. 4-5
[2] Aquests textos de la revista Claror es poden llegir a l’internet, a les pàgines de la Xarxa d’Arxius Comarcals
[3] s/a: “Joana Raspall, escriptora catalana”, Sant Feliu Respon, núm. 22, novembre-desembre 2006.

1 comentari:

Rosa Comes ha dit...

Benvolgut,

T'enllaço un article sobre la darrera activitat que la Comissió Literària i Creativa de l'AMPA de l'Escola El Miracle de Tarragona hem dut a terme: un vídeo-poema en homenatge a Joana Raspall. L'activitat es diu 'Silenci poètic' i és la interpretació del poema 'La bicicleta' a partir de la llengua de signes, la mímica i l'expressió corporal.

http://evitoelverb.wordpress.com/2013/06/15/la-poesia-del-silenci/


El vídeo el trobaràs directament a http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=z_AFuXCO6Hk

Salutacions cordials.
Rosa Comes
Gestora cultural