Els 100 anys de la Joana al diari ARA

Al diari ARA de dissabte (29/6/13), al seu Suplement Ara llegim, ha aparegut a doble pàgina aquest reportatge sobre el centenari de la Joana, a càrrec de Jordi Nopca.

Un poema de la Joana al Concert per la llibertat

Si no hi ha hagut cap canvi d'última hora, avui, un poema de la Joana serà recitat per una actriu al Concert per la llibertat que es farà al Camp Nou. És bonic, i és simbòlic també, que la poesia d'una persona que també ha lluitat -des de la seva tasca humil però constant- pels drets cívics i culturals d'aquest país, estigui present en un acte històric com el d'avui. Una perla més per afegir al collaret del centenari.

El poema triat és "El vell vestit", del seu llibre "Jardí vivent".

El vell vestit

Duc un vestit antic de seda forta

que, de tant dur-lo, m’ha emmotllat la pell.

El gest més ferm queda travat per ell

i el crit més viu fa so de fulla morta.

Em cansa forcejar en la lluita vana

de retrobar el mot just, l’acord real.

El vestit vell m’estreny fins a fer mal

i tremolo del fred que m’encomana.

Enyoro la nuesa beneïda

que em deixava indefensa en el neguit,

quan tot podia ser viscut i dit

al compàs jove que no té cap mida.

Sota la pell del meu antic robatge

sóc viva, malgrat tot, i sóc rebel,

i amb els que lluiten forjo el mateix cel

de llibertat, des del meu esclavatge.

JOANA RASPALL

L'Any Raspall al detall

Es presenten a l’IEC més d’un centenar d’activitats previstes en l’Any Joana Raspall

El proper 1 de juliol, la novel·lista, poetessa, autora teatral i lexicògrafa Joana Raspall complirà cent anys. Autora de tres diccionaris ―de sinònims, de locucions i frases fetes i d’homònims i parònims―, ha cultivat sobretot el teatre infantil i la poesia, i és una de les pioneres del gènere de la poesia per a infants a Catalunya. Per a commemorarel centenari del seu naixement, al llarg del 2013 s’han programat diverses activitats, i a data d’avui ja se n’han celebrat més d’un centenar. Algunes d’aquestes activitats tindran lloc a l’Institut: a la tardor, està previst que l’IEC aculli l’exposició «Joana Raspall, una escriptora centenària» i una jornada.

El 19 de juny, l’IEC va acollir una roda de premsa en la qual es van presentar les activitats realitzades en el marc de l’Any Raspall i la resta d’activitats programades per al que queda d’any. En la roda de premsa, hi van intervenir Carme Arenas, comissionada de l’Any Raspall i presidenta del PEN Català; Mariàngela Vilallonga, vicepresidenta de l’IEC; Mònica Pereña, subdirectora general del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes; Cèsar Grijalvo, del Departament de la Presidència de la Generalitat, i Jordi San José, alcalde de Sant Feliu de Llobregat, ciutat on Joana Raspall ha viscut durant noranta-set anys.

Celebrar el centenari d’algú mentre encara és viu és un fet excepcional, i així ho han assenyalat totes les persones que van intervenir en la roda de premsa, que també van destacar la importància de Raspall en els àmbits de la literatura i de la lexicografia i el fet que la seva literatura és apta per a totes les edats. Carme Arenas, comissionada de l’Any Raspall, que va definir l’escriptora com una «activista cultural de primer ordre, amb un esperit de servei al país», va repassar les activitats dutes a terme durant el 2013 i va anunciar les que es realitzaran en els propers mesos. El tret de sortida de l’Any Raspall va ser l’acte inaugural que va tenir lloc a Sant Feliu de Llobregat el 21 de febrer passat, i algunes de les activitats clau que se succeiran properament són, per una banda, l’acte institucional que se celebrarà al Palau de la Generalitat l’1 de juliol i, per l’altra, la publicació de l’obra poètica completa de Raspall, així com d’obra inèdita. La commemoració es clourà el 29 de novembre amb un acte institucional a Sant Feliu de Llobregat.

Trobada pedagògica sobre la lectura i les emocions

Ens han fet arribar el programa de la Trobada Pedagògica que, amb el títol "Lectura, emocions i sentiments" tindrà lloc a l'Hospitalet el proper 2 de juliol. Pinta molt bé, la veritat. Si voleu veure el programa sencer cliqueu damunt la imatge. L'acte servirà per a tancar el curs escolar i fer un homenatge més a la nostra poetessa preferida.

La poesia del silenci

Heus aquí un article que ens ha arribat  sobre la darrera activitat que la Comissió Literària i Creativa de l'AMPA de l'Escola El Miracle de Tarragona hem dut a terme: un vídeo-poema en homenatge a Joana Raspall. L'activitat es diu 'Silenci poètic' i és la interpretació del poema 'La bicicleta' a partir de la llengua de signes, la mímica i l'expressió corporal.
Trobareu més informació al blog de la Rosa Comes: Evito el verb

‘Silenci poètic’ buscava assajar la intensitat que el silenci pot arribar a tenir, experimentar corporalment la paraula. Partíem de la idea de recitar un poema de Joana Raspall, ‘La bicicleta’, a partir de la llengua de signes, posar els nens i les nenes a la pell de les persones sordes perquè fessin l’intent de transmetre poesia com ho fan elles. Noves maneres de parlar, de sentir, d’expressar, que fan del cos un suport literari. Amb aquesta intenció, ens vam posar en contacte amb la Diana Bargalló, especialista en llengua de signes, i el primer que ens va explicar és que no tenia cap sentit que representéssim cada lletra del poema amb l’alfabet dactilològic, perquè la poesia té una dimensió expressiva i estètica que les persones sordes transmeten a partir de la llengua de signes, però també a partir de gestos corporals i expressions teatrals. Vam enregistrar la seva proposta de recitat i, posteriorment, la vam compartir amb els professors i les professores de l’escola. Vam dividir les estrofes del poema per tal que cadascun dels cursos que hi participaven (P3, P4 i P5, d’una banda i 4t, 5è i 6è) en recitessin una part. La professora de teatre, la Marta Grau, juntament amb els tutors de cada curs, va treballar amb els més grans introduint molts elements nous pertanyents a la mímica, l’expressió corporal i el teatre, i els pares i les mares vam treballar amb els més petits a partir del recitat de la Diana Bargalló.

Des del mes de març fins ara, doncs, cada curs ha anat treballant el seu fragment, i, de la idea inicial fins al resultat, la proposta s’ha transformat i adaptat. La llengua de signes era el punt de partida, però el recitat, que implicava l’acció de molts nens i nenes actuant alhora, va buscar disposicions col·lectives visuals, en grup. L’objectiu principal, això sí, ha estat acomplert: parlar en silenci; millor dit, expressar en silenci, utilitzant recursos diversos, i, d’altra banda, el procés s’ha posat en valor. Estem acostumats a treballar per al resultat i a fer treballar els nens i les nenes per al resultat, però, en aquest cas, el resultat com a tal és la suma de molts petits resultats: en la fase final del projecte, els pares i les mares vam enregistrar cadascun dels fragments per separat i el muntatge de vídeo, elaborat juntament amb la realitzadora Begoña Parra, és el medi que en va construir el discurs complet, l’únic moment i l’únic context en què es van unir tots els versos.

Tots plegats, nens i nenes, pares i mares, professors i professores i les persones que han acceptat ajudar-nos externament, doncs, hem estat fragments imprescindibles i determinants d’una acció final que és una part més del procés i aquesta construcció esgraonada, aquesta amalgama de vivències, ens ha reportat una satisfacció múltiple, exponencial.

El divendres passat, durant la festa de final de curs de l’Escola, vam presentar el vídeo. Alguns somreien quan es veien a la pantalla, altres ho descobrien tot per primera vegada. Jo, la veritat, en certs moments havia de contenir l’emoció, perquè era una experiència cultural d’aquelles que més m’agraden, d’aquelles que aparentment no fan gaire soroll, però que et remouen les entranyes i et canvien. Espero que en quedi alguna engruna, encara que sigui petita, potser inconscient, en els nens i les nenes que hi han participat.

Joana Raspall, una vocació de servei (Miquel Desclot)

Del blog de la nostra amiga Imma Cauhé, rescato aquest excel·lent discurs de Miquel Desclot ofert amb motiu de l'entrega dels Premis Baldiri Reixach d'enguany. En ell glosa l'interès de la Joana pel món dels infants des de ben jove, com a impulsora d'una campanya a favor de la construcció d'una biblioteca infantil a St Feliu de Llobregat. S'acompanya de la cita d'un text de la mateixa Joana aparegut a la revista Claror que mostra clarament l'esperit reivindicatiu i transformador d'aquella jove de només 19 anys. Un exemple que la vincula amb l'ideari dels moviments de renovació pedagògica del país i que mostra que l'interès pels infants no és una vel·leitat de la seva vellesa. Llegiu-lo atentament, val la pena. 

JOANA RASPALL, UNA VOCACIÓ DE SERVEI

Miquel Desclot

         Enguany tenim la sort de poder celebrar en vida seva el centenari de la poetessa i escriptora Joana Raspall. És una celebració molt especial, és clar, per l’excepcionalitat mateixa d’una vida tan llarga i tan ben aprofitada, però el cas és que per a tots els que som aquí ho és doblement, perquè de tots els escriptors de la seva extraordinària generació Joana Raspall és la que més s’ha interessat per l’educació d’aquest país, i potser l’única que s’hi ha compromès a fons des del primer moment.

         En el món de l’ensenyament, tant aquí com al País Valencià com a les Illes, qui més qui menys sap que Joana Raspall ha ofert als educadors, al llarg dels últims vint anys, una obra poètica per a infants d’una importància, tant en quantitat com en qualitat, inoïda fins avui. Els més interessats en la literatura infantil saben també que, paral·lelament, la nostra autora ha publicat diversos títols narratius d’una originalitat més que remarcable. I, encara, els educadors enderiats amb el teatre deuen saber que, des dels primers anys setanta, Joana Raspall va omplir amb èxit un buit en aquest gènere, amb una trilogia d’obres per a infants que no han perdut gens de vigència.

         Però aquests mateixos mestres i educadors conscients de l’obra de l’escriptora centenària podrien pensar, per les dates de publicació dels llibres, que el seu interès per l’educació dels infants ha estat una fal·lera tardana, qui sap si estimulada per la seva condició d’àvia envoltada de néts. Doncs bé, crec que avui i aquí són el moment i el lloc més adequats per aclarir que la producció literària de Joana Raspall adreçada als infants no obeeix a cap desvetllament de vellesa, sinó a una preocupació constant i profunda per l’educació de la gent jove, menuda o adolescent, derivada de la passió educadora encesa per la generació noucentista, sota l’estímul d’Enric Prat de la Riba, i continuada per la generació de la República.

         La jove Joana (o Joaneta, com signava aleshores), com la majoria de noies del seu temps, no havia tingut accés a estudis superiors (tot i que ella, finalment, va poder estudiar biblioteconomia), però l’efervescència cultural de la Catalunya de l’època li va oferir un terreny adobat per formar-se autodidàcticament i realitzar-se. Fins al punt que a partir de l’any 1929, quan ella només en tenia setze, comencem a trobar la seva signatura a la premsa local. En particular, la trobem de manera regular a la revista mensual Claror, òrgan de l’Escola de Declamació Miquel Rojas, de Sant Feliu de Llobregat, a la qual la jove estava vinculada. La lectura d’aquestes col·laboracions és molt il·lustrativa per comprendre la vitalitat i la solidesa de la jove escriptora, i alhora d’aquella generació il·lusionada i emprenedora, que sens dubte hauria civilitzat el país definitivament, si no hagués topat amb el mur de les inveterades ignorància i estupidesa hispàniques.

         Un dels primers textos de Raspall que criden l’atenció en aquesta revista és l’article que va publicar al número 34, pel desembre de l’any 1932, arran de l’obertura de la petita biblioteca de la Caixa de Pensions, a Sant Feliu, aquell mateix any, en resposta a la campanya per una biblioteca pública engegada per l’Escola de Declamació. Sota l’epígraf “A les meves amigues”, aquella joveníssima activista de dinou anys escrivia a les seves companyes de generació, com si fos talment una mestra vinculada als moviments de renovació pedagògica de l’època:

         “Estimades meves, d’ençà de la inauguració de l’agradable i acollidora Biblioteca Pública podem més que mai fer-nos càrrec de la necessitat que tenen els nostres petits d’una Biblioteca infantil.

         Si heu visitat la nova Biblioteca, de cinc a sis de la tarda, haureu vist un bell estol d’infants inclinant àvidament la testa graciosa damunt d’aquells llibres que els diuen coses tan boniques.

         Els petits santfeliuencs senten afany de llegir, podem endevinar-ho en les mirades adreçades febrosament als llibres arrenglerats amb tanta cura i que no poden ésser-los entregats.

         M’ha fet quelcom al cor veure’ls així. He pensat que fóra molt distint llur aspecte i llur gaudi en una biblioteca proporcionada a llurs afanys.

         La quietud, el silenci, que són medis de concentració per als enteniments desenvolupats, són causa de preocupació i malestar pels caparrons tendres.

         Fóra un error imperdonable de tractar l’enteniment infantil de la mateixa manera que el nostre, nodrir-lo en les mateixes taules, en els mateixos llocs i en les mateixes circumstàncies.

         Si volem que la impressió d’una lectura sigui perdurable i profitosa en els petits, cal deixar-los que donin esclat a llurs sensacions tan aviat com aquestes deixen empremta en l’ànima delicada.

         El silenci, la quietud rigorosa, pesen damunt l’esperit sensible dels infants.

         Heus-vos ací per què veiem cohibits i temorencs aquells petits que llegeixen a la Biblioteca Pública.

         Heu-vos ací per què hem de voler veure’ls en una gaia biblioteca que rebi totes les besades del sol magnífic, tota l’esplendorosa blavor del cel clar com una mirada; una biblioteca-jardí plena de refilades d’ocells i esmaltada de flors virolades.

         I per què no pensar en donar-li per veïnatge un petit camp d’esplai a llurs jocs, amb gronxadors, cicles, patins, i tots aquests aparells que poden proporcionar-nos el tresor d’una rialla infantil?

         Resti per a nosaltres el silenci, la tranquil·litat, els moviments concisos i les magnífiques hores d’abstracció en la bella i estimada Biblioteca Pública.

         Però deixem parlar i riure i jugar els nostres menuts, i que el llibre que posem en llurs mans els pugui donar tota la delectança volguda sense demanar-los ni un petit sacrifici, ni una minsa mortificació.

         Deixem-los sempre la llibertat d’acció i l’ànima de cadascú se’ns mostrarà més neta i més natural.

         Avant, amigues estimades, no parlem de dificultats quan la causa s’ho val. Treballem-hi totes tant com puguem. Espero poder, al proper número de CLAROR, anunciar-vos definitivament la formació d’una Comissió pro Biblioteca infantil que encamini la nostra actuació i dirigeixi la nostra tasca”[1]

         Bé, doncs, efectivament, al número següent de la revista, pel gener del 1933, Joaneta Raspall anunciava l’inici de les diligències per fer realitat aquell somni, amb una petició formal a l’Ajuntament de Sant Feliu. A través de números successius continuava assabentant els lectors dels progressos i els fracassos del projecte, que finalment va arribar a terme, per bé que massa tard: el Diari Oficial de la Generalitat publicava la concessió d’una sala de lectura infantil a Roses del Llobregat (així es deia Sant Feliu en aquells anys convulsos) el 12 de desembre del 1938, tot just un mes i mig abans que les tropes franquistes ocupessin la rodalia de Barcelona.

         Avui dia pot arribar a semblar que aquella petició era una cosa ben natural, però cal tenir en compte que a l’època les biblioteques infantils eren una raresa, i que el servei de biblioteques de la Generalitat ja tenia prou feina a dotar el país d’una xarxa mínima de biblioteques generals. El somni de Joaneta Raspall era, doncs, un somni d’avantguarda que encara ara, quan Sant Feliu continua sense una biblioteca infantil, l’honora, a ella i a tota la seva generació.

         He volgut centrar-me en aquesta proposta de Joana Raspall perquè és sens dubte una de les seves actuacions de joventut més vistoses. Però a la revista Claror hi trobem altres mostres de la seva preocupació per l’educació, com ara el llançament d’una campanya per aconseguir unes colònies escolars d’estiu, que va tenir un succés més immediat. No disposo avui de prou espai per entretenir-m’hi més, però la lectura d’aquests textos és ben alliçonadora sobre la serietat i la profunditat del compromís de la jove Raspall amb l’educació.[2]

         Malauradament, ja ho sabem, aquelles idees tan clares i aquella capacitat de dur-les a la pràctica van quedar sepultades sota un munt de morts i de runa esgarrifós. Així i tot, a desgrat de tanta asfíxia, no van pas morir.

         Acabada la guerra, Joana Raspall no va exercir la professió de bibliotecària per a la qual havia estudiat entre 1935 i 1938, a la mítica Escola de Bibliotecàries dirigida per Jordi Rubió. Però des de l’obligada clandestinitat, aviat va començar a fer classes de català a la joventut de Sant Feliu, a casa seva mateix. Va ser així com es va fer conscient de les moltes mancances amb què ensopegava per poder treballar en l’ensenyament de la llengua. D’aquesta manera va iniciar la seva dedicació de deu anys a la confecció de diccionaris que trobava a faltar: de sinònims, de locucions i frases fetes, d’homònims i parònims, que es van anar publicant successivament. Era, doncs, una nova aportació, i ben substancial, al món de l’educació.

         Finalment, a una edat en què molts escriptors ja comencen a perdre l’esma, Joana Raspall es va llançar a cobrir, com a escriptora, les mancances que descobria en el món de la literatura infantil catalana. L’any 2006, repassant la seva carrera en el transcurs d’una entrevista, ho deia amb tota claredat: “Més tard em vaig dedicar al que creia que feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me’n, em vaig dedicar a escriure versos per als nens. A més a més, ho combinava fent teatre infantil.”[3]

         En efecte, en pocs anys de la seva vellesa, la nostra poetessa es va convertir en un clàssic del gènere, amb onze títols al seu crèdit. Gràcies a això, a hores d’ara, el nom de Joana Raspall és una referència a totes les escoles del país. Cal que tothom sàpiga, però, que si això ha estat possible no és pas per cap capritx de l’atzar, sinó com a conseqüència natural d’un designi que ja era ben clar i decidit fa més de vuitanta anys. I, naturalment, a una voluntat de servei cívic insubornable.

[1] “A les meves amigues”, Claror, desembre de 1932, n. 34, pp. 4-5

[2] Aquests textos de la revista Claror es poden llegir a l’internet, a les pàgines de la Xarxa d’Arxius Comarcals

[3] s/a: “Joana Raspall, escriptora catalana”, Sant Feliu Respon, núm. 22, novembre-desembre 2006.

Filmació documental per a l'acte de l'1 de juliol

L'Eixam ha participat avui en la filmació d'un petit documental on diferents personatges parlen de Joana Raspall i la seva poesia. Hi ha personalitats del món literari com Vicenç Villatoro, Carles Duarte, Montserrat Abelló, Carme Arenas, Àngels Gregori... etc. Com a membres de l'Eixam hi hem participat en Josep M Aloy (crític literari), en Francesc Vallés (mestre) i l'August Garcia (mestre).
El documental es visualitzarà en l'acte oficial del centenari de la Joana, l'1 de juliol al Palau de la Generalitat.

Aquí teniu un parell de fotos del rodatge cedides pel Francesc Vallés.

Notícies

La Revista Cavall Fort ha afegit una ressenya sobre tres llibres de la Joana Raspall que han aparegut amb motiu del centenari. Els trobareu a la seva pàgina de recomanacions.

I més notícies, encara:


La Comissió de l'Any Raspall de Vilafranca del Penedès, formada pels Serveis Educatius de l'Alt Penedès, la Biblioteca Torras i Bages i dos membres de l'Eixam, en Pere Martí i l'August Garcia, han iniciat els tràmits per a demanar a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès que tingui en compte el nom de Joana Raspall per a un dels carrers de la vila. A més dels mèrits generals com a escriptora i lluitadora pels drets cívics i culturals de Catalunya, cal sumar-hi la seva vinculació a la vila com a  bibliotecària durant la guerra civil i l'episodi ja conegut en què va salvar els llibres catalans de la seva desaparició a mans de les tropes feixistes. Esperem que la iniciativa obtingui del ple de l'Ajuntament la resposta que la Joana es mereix.

L'Eixam a la Fira de Bellprat

L'Eixam d'amics de la Joana Raspall va tenir presència a la Fira de Bellprat. Vam "ocupar" l'entrada del pati d'una casa amb el taller de pastisseria poètica del Francesc Vallés. A l'interior hi vam poder exposar els quadres de l'exposició "L'àvia feliç", sobre poemes de la Joana Raspall realitzada per diferents il·lustradors i coordinada per l'Ignasi Blanch. I finalment la paraula de la Joana va ressonar en una sessió poètica, amb violí i tot!