Ahir a Sant Feliu arrencà oficialment l'any Joana Raspall. I no podia començar millor. En una Sala Ibèria plena de gom a gom i acompanyada de personalitats il·lustres (Miquel Desclot, Carles Duarte, Vicenç Villatoro, Francesc Parcerisas...) , a part de les que havien de prendre part en la cerimònia, i acomboiada també pels santfeliuencs i el munt d'amics que han crescut al pas de la seva vida i la seva poesia, la Joana rebé un homenatge tendre, emotiu i ple d'un orgull patriòtic que va molt més enllà d'aquesta vila.
Perquè, si una cosa va fer-se palesa ahir, és que la Joana, la "nostra" Joana, ha traspassat fa temps les fronteres de Sant Feliu per a escampar la seva llavor per tot el territori. I que mereix un agraïment d'alta volada per la seva voluntat de servei al país, per l'amor a la llengua, per tot el treball que ha ofert sempre amb una generositat extrema. Encara que ella respongui sempre humilment que "no n'hi ha per tant".
Va ser un acte molt ben construït i executat, amb la dosi justa de solemnitat, a través dels diversos parlaments que es van sentir, però també amb l'escalf humà i l'alè poètic que un homenatge a la Joana exigia. Un bon tempo anava enllaçant les diverses intervencions i amb un crescendo lent i gradual ens conduí fins a la cloenda, gairebé dues hores més tard.
L'Ernest Cauhé, nét de l'escriptora i periodista, exercí el paper de mestre de cerimònies amb el to just de formalitat i familiaritat que afegí a l'acte un punt entranyable. I cal dir que es va guanyar amb escreix el dret al seu paper, encara que ell digués que era allà "només" perquè la Joana és la seva àvia.
Dels diversos parlaments vull destacar especialment la
glosa humana, cívica i literària que Carme Arenas, comissionada per la Generalitat de Catalunya per a l'any Joana Raspall, va fer de l'homenatjada. Un discurs molt ric i complet que permet fer-nos una idea global molt exacta de quin és el veritable valor d'aquesta patriota i figura de les lletres catalanes.
L'alcalde de Sant Feliu, el president de la Diputació de Barcelona i la consellera d'Ensenyament, cadascun des del seu àmbit, destacaren els mereixements d'aquesta àvia de gairebé 100 anys que tant ha fet per la seva vila d'adopció -dels dels 3 anyets-, i a qui tot el país deu un sentit homenatge. Irene Rigau, lògicament, se centrà més en el seu testimoni personal com a mestra de parvulari que utilitzava les poesies d'aquella Joana Raspall a la que mai pensava que coneixeria personalment. Entregà a la poetessa unes mostres dels treballs que es duen a terme a les escoles a partir de la seva poesia.
I passat l'apartat més formal, la vetllada girà cap al que havia de ser un veritable homenatge a la Joana: un mosaic d'interpretacions artístiques de la seva poesia fet pels seus convilatans de Sant Feliu. El primer, Joan Dausà, l'actor i músic emergent. Assegut al piano inicià
un petit viatge per un dels gèneres que millor ha conreat la Joana: els haikús, petits poemes de tradició japonesa que condensen en només tres versos sensacions, pensaments i sentiments profunds, expresats com un aforisme. Dausà creà de seguida el clima perfecte perquè el públic se sentís prou còmode com per acompanyar-lo taral·lejant una senzilla melodia a manera d'un mantra oriental mentre els mots de la Joana ressonaven encara al nostre pensament.
I d'un intèrpret a un petit grupet de santfeliuencs. Tots vinculats a la lectura poètica a través de la Biblioteca Municipal, o el grup Dones amb veu, el premi Martí Dot, el Casal de la Gent gran... Veus diverses, d'edats diverses, que mostraren de manera molt entranyable com la llavor de la Joana ha germinat entre els seus. Coordinà aquesta secció l'actriu Fina Rius que ens regalà, a més, una
esplèndida lectura d'un dels seus darrers relats: "El calaix de dalt". Una preciositat, amarada de sensacions i d'una sensibilitat exquisida.
La recta final de l'acte va donar protagonisme a la música i a la dansa. Primer la sardana "Ciutat de Sant Feliu", ballada per la colla "Roses blaves" i acompanyada de la veu potent i atenorada d'un dels amics de l'Òpera de Sant Feliu, en Carles Muñoz. I per acabar els més petits interpretaren dues peces de les dues cantates que aquest any se sentiran pel territori, ambdues amb lletra de poemes de la Joana. Primer la coral Tic-Tac i després la de l'Escola Municipal. Un bonic final per tancar el cercle d'aquesta escriptora que s'ha fet gran a còpia de dedicar-se als més petitons.
I tots ja dempeus, vam encetar un aplaudiment sense fi mentre una parella de nens li entregava un ram de flors a la flor més bonica que guarda encara el seu perfum a qui vulgui compartir-ne l'aroma.
Moltes felicitats, Joana!
i sobretot: GRÀCIES, JOANA!
L'any Raspall tot just comença. Promet ser un any ple d'emocions, un any ple de la satisfacció de retornar un trosset del molt que ens has donat fins ara :
"Entomo l'aigua
i em faig canal per dar-la
a qui sedeja."
L'Eixam brunzirà per escampar la teva mel prats enllà.
